dilluns, 14 de desembre de 2015

Teniu dubtes sobre què o a qui votar. Això és el que jo pense: Votar a l’esquerra, votar Unitat Popular (EU)

M'he trobat amb gent que m'ha preguntat sobre què fer el diumenge. No m'estranya. La decisió potser no ha estat mai tan difícil. Com que no sóc de respostes curtes, ací va el meu argumentari. El podeu llegir també a Página 66 i a AraMultimèdia. Espere que us siga de profit.

Votar a l’esquerra, votar Unitat Popular (EU)

Segur que, a hores d’ara, encara hi ha molta indecisió de cara a les eleccions del dia 20 sobre quina serà la millor opció i la més útil. Per a la gent que està farta de l’actual estat de coses, de tanta crisi i corrupció, per a totes aquelles que entenen que el règim del 78 està caduc, que el bipartidisme ha de passar a millor vida i que no hi ha prou amb canvis cosmètics, les opcions s’inclinen clarament cap a l’esquerra del tauler. Vaig a argumentar perquè la Unitat Popular (EU) em sembla l’opció més coherent i la més útil.

Malgrat tot el que se’ns vullga dir (i amb raó) sobre l’exasperant lentitud i algunes flagrants contradiccions amb què EU s’ha posat mans a l’obra mobilitzant a la gent contrària al règim del 78, a hores d’ara cap opció política simbolitza tan nítidament com IU-UP eixe trencament. I això no sols pel programa (que també) sinó per la claredat amb la que ho expressem. No hi ha diferències entre les dicotomies dalt/baix i dreta/esquerra. La primera expressió tradueix al llenguatge una posició ‘social’ i la segona una posició ‘ideològica’. La dreta defensa ‘als de dalt’ i l’esquerra ‘als de baix’. Fins i tot l’esquerra que no ho és pel que fa al seu programa econòmic i a l’acceptació explícita de l’economia capitalista com a ‘mal menor’, també es diferencia de la dreta ‘pura i dura’ per una major sensibilitat cap als interessos de la gent treballadora.

El camí cap a la ruptura (que no és sinó el camí cap a la solució dels problemes de la gent a curt i mitjà termini, sobretot, però també a la llarga) passa per les experiències d’unitat popular com es va demostrar a les eleccions municipals. Amb algunes molt honroses excepcions, sols aquelles candidatures que expressaven de forma clara i sense matisos la unitat de totes aquelles persones i organitzacions que han estat combatent les polítiques de l’austericidi van obtenir amples resultats amb capacitat per formar governs amb majories suficients. I en aquells processos van ser tan importants els continguts programàtics com les ‘formes’ amb les que es van conformar candidatures i estructures orgàniques. Probablement, molt més aquestes darreres. La gent de l’esquerra i aquella que, sense ser-ho, també volia expressar rotundament la seua disconformitat amb l’estat de coses, va trobar una clara materialització política de la necessitat i la voluntat d’un canvi radical i radicalment democràtic.

Aquest esperit sols es manté (malauradament) a les candidatures d’Unitat Popular. Són les úniques que s’han triat a través d’unes primàries obertes a la ciutadania sense cap tipus de restricció a la lliure opinió de la gent. Amb mètodes d’elecció, a més, que garantien la pluralitat i dificultaven el control per part de qualsevol aparell de partit. L’esperit de radicalitat democràtica d’altres organitzacions, en canvi, s’ha anat desvirtuant. Ha estat un viatge molt curt per acabar reproduint els esquemes orgànics que es volien combatre inicialment.

Hi ha elements polítics irrenunciables, pel que denoten i pel que connoten. Un d’ells és la voluntat de trencar amb l’adhesió a l’OTAN. Evidentment perquè dins de l’OTAN no es podrà desenvolupar mai una política pròpia de defensa i perquè és un mecanisme de subordinació a l’hegemonia militar, política i econòmica dels EE UU. Però també perquè suposa una clara manifestació de pacifisme i de voluntat de justícia universal. De veres seguirem intervenint a conflictes com els de Líbia, Afganistan o Síria? Una cosa és voler posar damunt la taula propostes programàtiques factibles que no defrauden les expectatives de la gent que confia en una determinada força política (no hi ha res més dolent per a un sistema democràtic que la gent acabe convençuda que els polítics l’enganyen sistemàticament) i una altra ben diferent és rebaixar els elements centrals d’una proposta política que serveixen per a ‘definir-la’ cap a dins i cap a fora.

Per suposat que cal explicar a la gent quines són les dificultats amb les que caldrà bregar per fer efectiu el programa, però això no pot mai suposar renunciar a les qüestions centrals del mateix amb l’objectiu de d’oferir una millor adequació al suposat perfil del ‘votant tipus’. De fet, una de les grans virtuts que tenen les campanyes electorals és l’atracció que suposen cap al debat polític i, amb això, la creació d’un moment privilegiat per a fer ‘pedagogia’ amb la que canviar la forma de veure les coses d’una gran quantitat de persones. Perquè, de què es tracta, en definitiva? De guanyar unes eleccions? O això no és sols un mitjà amb el que canviar la realitat? Podem canviar la realitat sense el convenciment de la majoria? Es pot aconseguir eixe convenciment amb estratègies de rebaixa programàtica?

UP-EU no sols ha posat damunt la taula l’única proposta programàtica de ruptura amb el règim, manifestant la clara voluntat d’encetar un procés constituent. No sols proposa de forma contundent mesures radicals com la nacionalització del sector elèctric (font, per cert, de la major estafa de la que es objecte la ciutadania, en general, i, amb ella, d’una immensa transferència de diners cap a les mans de l’oligarquia que és qui realment mana). A més hi ha un programa de rescat ciutadà molt factible i amb un gran impacte immediat. La proposta de treball garantit (i tot allò que l’acompanya i la complementa) és possible fiscalment sense ni tan sols trencar amb les exigències de contenció del dèficit imposades per la Troika i té la grandíssima virtut d’abordar directament el principal problema: la manca de treball.

En comptes de subsidis o, millor, deixant els subsidis com a recurs complementari, crear treball per a que la gent s’hi reintegre a la societat i per a que s’active l’economia a través del consum. I, a més, no a través d’activitats balafiadores de recursos naturals sinó tot el contrari, estimulant els serveis personals i la preservació del medi ambient. És un canvi radical de paradigma que es pot començar despús-demà mateix.

Finalment, hi ha qui pot pensar que, val, tot això està molt bé, però les enquestes no li donen possibilitats a UP-EU i, per tant, és millor votar a forces amb més opcions d’obtenir representació. Davant això cal deixar molt clares dues coses. La primera, tot i ser la més evident, resulta quasi sempre la que menys ho sembla: els vots no s’emeten fins el dia 20. El resultat no el dicten ni els sociòlegs que elaboren les enquestes d’opinió. Els resultats els conformen les persones que dipositen el seu vot a les urnes i expressen així les seues preferències. Anar a votar ‘tapant-se el nas’, exercint un vot ‘útil’ pot acabar esdevenint un exercici molt inútil en la pràctica. I, no sols això, a més acaba convertint els votants en còmplices actius de la perversió del sistema electoral.

La segona ho és molt menys d’evident. Resulta que encara que el vot no acabe obtenint representació directa a la circumscripció en la que s’emet, compta (i molt) per a la conformació de grups parlamentaris. Al Congrés dels Diputats, les candidatures que es presenten a la majoria de les circumscripcions (les que no són sols d’àmbit autonòmic) necessiten 5 diputats i un 5 % dels vots (les dues coses alhora) per a poder conformar grup. Seràs tu qui condemne a UP-EU a no tindre veu a la propera legislatura?

diumenge, 29 de novembre de 2015

Perdent la perspectiva? Una reflexió sobre conjuntura política, eleccions i intencions des del País Valencià

Ja fa algun temps (massa, potser) que no escric res a aquesta pàgina. Hi ha una raó important. La meua reincorporació a la Universitat està exigint temps en la posada al dia d'algun temari (no massa), la preparació d'algun altre de nou (molt), la revisió de papers per a la sol·licitud de trams d'investigació (vaig fent-ho a estones) i el seguiment de les classes (mentre escric açò tinc pendent acabar de corregir un control de lectura d'un dels grups). Tot i això, enfront del que em deien alguns companys sobre el que ha canviat la Universitat en 8 anys, he de dir que no és per a tant. Això sí, continuem amb la infantilització dels estudiants. Si abans ja estaven obsessionats per les qualificacions, ara, amb assignatures en les que ixen a examen setmanal (no exagere) la cosa és de bojos. Els canvis que s'han colat a l'ensenyament superior amb l'excusa del procés de Bolonya no s'esgoten amb la mercantilització dels estudis, la perversió dels màsters (com el 3+2 que volen introduir ara) o els retalls. Amb l'excusa de la necessària introducció de la preocupació per la pedagogia (una cosa inexistent fa trenta anys), acabem tractant els estudiants com a xiquets de bava...

Però açò no va de la Universitat. El que segueix és l'avanç d'una reflexió que ja fa temps que tenia pensat escriure i a la que potser no acabe donant-li forma definitiva fins el mes de gener, quan s'aturen les classes per al període d'examens i abans de ficar-me de ple en la redacció d'uns quants articles que tinc pendents des de fa quasi huit anys (el currículum, l'obsessió dels professionals de la Universitat, i sense el que, per als més afortunats de nosaltres, no hi ha possibilitats de combatre la congelació salarial a la que han sotmès els funcionaris des de fa un parell de dècades). Si la faig és per algunes coses que he llegit hui i que m'han mogut a la reflexió.

PERDENT LA PERSPECTIVA?

Els qui em coneixeu ja sabeu de la meua ferma convicció en favor d'allò que podem anomenar genèricament, per entendre'ns, 'confluència'; ço és, la col·laboració electoral i orgànica de persones i organitzacions d'esquerra que, des de posicions ideològiques diferents (no divergents), es posen d'acord en programes realitzables i estratègies per a realitzar-los. Una col·laboració que, en tots els casos, ha de tindre com a objectiu millorar la vida de la gent, a curt termini, i garantir-la, a llarg termini. Precisem en allò de la millora. No de tota la gent, lògicament, a alguns no els cal millorar, cal que renuncien a canviar de cotxe (de luxe) cada dos anys i a acumular diners i patrimoni sense límit. Es tracta d'aquells que realment ho necessiten i que són, fonamentalment, les persones treballadores, les que viuen (o han viscut i ara no poden) del seu esforç treballant, la immensa majoria per a algú altre a canvi d'un salari.

La crisi ha alterat el contingut ideològic de la campana de Gauss en la que els politicòlegs (la majoria d'ells, almenys) assenyalen que se situa la gent. El 'centre' s'ha desplaçat clarament cap a l'esquerra i moltes coses que fa a penes deu anys es veien com a radicals i/o utòpiques (nacionalitzar grans empreses energètiques, per posar sols un exemple) ara es veuen com a objectius desitjables per a cada vegada més persones. És (o era, almenys, fins fa poc) el moment de forçar un gran trencament que empente l'acció política en la direcció d'un gran canvi social. Un canvi que ha de ser, per força, si és que volem que siga realment útil i durador, radicalment democràtic: avançar en l'empoderament popular.

En molt poques paraules, aquests haurien de ser els objectius bàsics de la transformació: canviar la política (en favor de la gent més desafavorida, la classe treballadora, els aturats i aturades, les persones dependents, les dones, les persones ancianes..., tot preservant el medi en el sentit de preservar l'espècie humana) canviant les formes de fer-la: més democràcia política, econòmica i 'territorial' (crec que em faig entendre).

En aquest camí em fa la impressió que alguns ja s'han perdut. Des de la necessària reacció contra la burocratització i l'esclerosi organitzativa, d'una banda, i una errada estratègia comunicativa (parlar per als convençuts), d'una altra, s'ha anat derivant cap al més burd electoralisme. S'ha comés el clàssic error d'acabar confonent els instruments amb els objectius. S'ha desvirtuat la mobilització popular, anul·lant-la i sotmetent-la al designi il·luminat de l'avantguarda minoritària. El sistema, expulsat inicialment, torna silenciosament per la porta del darrere. Els media els han enlluernat i les condicions de l'assalt als cels (un assalt d'un èxit cada vegada més dubtós) és la renúncia al canvi en la terra.

Les experiències d'unitat popular (per als propòsits d'aquest text llegiu-ho en minúscules en tots els sentits) ens han mostrat una via. És una senda que no està exempta de perills i contradiccions, però, pel moment almenys, no està pavimentada amb renúncies. El pitjor: la por i la precipitació. La por amb la que molts agents organitzats hi han participat, i la precipitació amb que la por ha acabat forçant eixa participació.

Al País Valencià, les forces del canvi, l'han espentat des de la critica radical contra la corrupció del règim del PP. Ni abans de les eleccions autonòmiques, ni a les eleccions municipals (fora de casos puntuals, i encara aquests amb serioses mancances), ni ara de cara a les eleccions generals, hem (i aquesta primera persona del plural és molt ampla i molt inclusiva) sabut o hem volgut plantejar dues coses imprescindibles. A saber, (1) un projecte alternatiu de país (un esbós, almenys, del projecte) construït realment des de baix; i, (2) un instrument de participació que féra possible eixa construcció.

Com algunes persones plantegen, efectivament, les coses haurien de començar a canviar a partir de gener. Però no ho és gens, de fàcil. I no ho és, primer, perquè ja arribem amb dos anys de retard (i insistisc, sent aplicable aquesta cronologia al conjunt de l'estat, estic referint-me al País Valencià i a pràcticament tots els actors individuals i a totes les forces polítiques sense excepció). I, segon, perquè aquest curt però intens procés que estem vivint està deixant massa ofenses (reals o impostades) i massa ferides (fingides o infligides) a tot arreu.

Faríem mal, doncs, de tornar a caure en les precipitacions. No hi ha eleccions a l'horitzó immediat després del 20-D, Calma, doncs. Ni caldrà adormir-se (si hi ha guanyadors, reals o imaginats) ni abocar-s'hi com si no hi hagués demà (si hi ha realment perdedors). Tampoc no caldrà prendre's el procés com una revenja contra les agressions o les ofenses que cadascú entenga que ha rebut (parle dels grans col·lectius, però també dels més petits dins d'aquells i de les persones que hi participen individualment).

I, sobretot, caldrà posar per davant de tot què i com. Caldrà determinar una estratègia generosa i inclusiva. Caldrà començar a dibuixar les claus d'una nova ciutadania d'un nou País Valencià. A dissenyar un projecte de la classe treballadora i de les classes populars en general, que identifique adequadament els problemes i que cerque les solucions col·lectivament. En aquest camí serà absolutament imprescindible (excuseu el pleonasme) construir un nou instrument polític. No sobre les cendres dels que hi han ara, sinó, probablement, emprant-los (els que hi vullguen concórrer, almenys) com a fonaments. No crec que calga demolir, em sembla que pot ser suficient amb un sanejament profund de les seues estructures. L'única condició serà que la gent que hi participe ho faça amb plena capacitat de decisió (de forma radicalment democràtica i participativa, doncs), i que els dirigents (els que hi són ara, els que conduesquen el procés i els que acaben eixint d'ell) actuen amb un gran sentit de la responsabilitat i amb una generositat extrema.

Per favor, no pergam la perspectiva...

dijous, 2 de juliol de 2015

Sobre les eleccions, la Unitat Popular i la confluència al País Valencià. Algunes reflexions

Les eleccions municipals i autonòmiques han configurat un nou mapa polític a tot l'estat espanyol. Un mapa caracteritzat per l'auge de les noves formacions polítiques i, particularment, l'èxit rotund de les candidatures d'unitat popular configurades des de l'esquerra. La lectura dels resultats sembla evident: difícilment cap dels actors polítics organitzats a l'esquerra del PSOE sembla poder acumular suficient força per aspirar a guanyar les eleccions. És cert que el bipartidisme, tal com l'havíem entès fins fa no res, ha passat a millor vida. El problema és si el règim que s'hi sostenia en ell serà capaç de perviure en la nova situació. La irrupció de C's en l'escena sembla ser la clau de l'operació: la frontissa perfecta per apuntalar el sistema, ara recolzant el PP, ara recolzant al PSOE, segons convinga. Un maquillatge equivalent a l'abdicació de Juan Carlos a les institucions representatives.

Si mirem del costat dels pretesos agents del canvi de règim els resultats individuals obtinguts han oscil·lat (tret d'alguna excepció) entre el fracàs i la no culminació de les expectatives prèvies. En el primer cas podem situar IU. Des de l'epicentre del desastre que ha estat Madrid, es pot assenyalar que han hagut uns dolentíssims resultats autonòmics i uns desiguals resultats municipals. En termes generals es pot dir que (també amb algunes excepcions que no fan sinó confirmar la regla) la confrontació per l'espai electoral amb Podemos ha estat molt dolenta per a IU. On no s'ha confrontat, en canvi, els resultats han estat entre bons i molt bons, i on, a més, s'ha col·laborat en espais unitaris més amples els resultats han estat excel·lents. I el mateix es pot dir de Podemos. També amb alguna excepció, no ha cobert ni de lluny les seues expectatives. En el millor dels casos ha substituït el paper d'IU, fins i tot en el sentit de facilitar governs del PSOE. Amb un 14 %, és dificil somniar amb l'assalt als cels; si més no, a curt termini. Fins i tot la principal excepció a aquesta regla, Compromís, s'ha quedat a molta distància del que caldria per poder, en solitari, capgirar la situació radicalment.

La dura realitat s'ha imposat a IU: el resultat ha debilitat la resistència dels qui dubtaven sobre la confluència i s'ha consolidat definitivament la tendència pro Unitat Popular. No cal oblidar, però, dues coses importants. Primer, IU havia aprovat formalment l'impuls de les candidatures unitàries i populars. Segon, malgrat moltíssimes resistències (particularment a la podrida realitat d'IU-CM, però no exclusivament), IU ha estat l'agent polític que ha impulsat aquestes candidatures de forma més decidida i amb major abast territorial. No sembla que es puga dir el mateix de Podemos que ha actuat front a aquests experiments de forma circumspecta, fent primar la seua consigna de no presentar-se a les municipals.

El que resulta evident és la necessitat política, més enllà de qualsevol dubte, de fer front a la cruïlla històrica que estem vivint amb decisió i de forma cohesionada. No m'estendré en l'anàlisi de la conjuntura i la necessitat de conformar un bloc front al règim. Em remet a un recent article d'Alberto Garzón a Zona Crítica. Ens hi juguem el futur a una carta; no sabem si hi haurà possibilitats de jugar més mans.

Cal, per tant, posar-se en marxa, de forma urgent. Des d'IU cal anar definint quins han de ser els perfils de la proposta, fins on estem disposats a arribar. Cal anar definint com s'ha de posar en marxa el procés i a quins agents ens hem d'adreçar. El problema és que fins ara ens movem en el terreny de les vaguetats i, a més, encara que insistim en què el camí s'ha d'encetar des de les bases, fins ara no s'ha proposat com fem això. Cal abocar-se a treballar des de propostes com la d'Ahora en Común i fer-ho sense condicionants previs, apostant per primàries obertes en les que sols s'ha de demanar garanties de pluralitat en el mètode d'elecció. Tan sols es planteja un greu problema: el contingut programàtic. O, per ser més precís, el procediment per a determinar el programa. Com s'elabora un programa amb tan poc temps i tractant que siga el la proposta qui precedisca la tria de representants i no a la inversa?

Al País Valencià cal, a més, donar-li un perfil propi. Una candidatura unitària que guanyara clarament les eleccions generals al nostre país no sols tindria efectes positius de cara a resoldre els greus problemes de finançament que patim, també influiria decisivament al treball del govern valencià. Cada segon que transcorre és un temps preciós perdut,,, qui s'anima a donar el primer pas?

Alcoi, fàbrica de cultura

Aquest article és una contribució al debat que, primer a Esquerra Unida i després en el marc de Guanyar Alcoi, va servir per conformar una part del programa de govern que es va proposar a la ciutadania aquestes darreres eleccions locals.

La tradició industrial d’Alcoi és, sense cap gènere de dubtes, una de les seues singularitats més notables. La ciutat es va industrialitzar molt d’hora i, a diferència d’altres llocs, la manufactura es va consolidar i va conformar amplament el seu paisatge urbà, la seua parla, les formes de sociabilitat i les expressions culturals.

divendres, 27 de febrer de 2015

Una segona Batalla de València?

Ahir em van publicar a Levante-EMV aquest article d'opinió. És un resum de l'argument amb el que vaig defensar l'esmena a la totalitat d'EUPV a l'impresentable Llei de Senyes d'Identitat (en realitat el seu nom complet és Llei de Reconeixement, Protecció i Promoció de les Senyes d'Identitat del Poble Valencià). Podeu llegir ací les cròniques de El País, El Temps o Ara. Tambe vos pose un enllaç a un article d'opinió de Víctor Maceda a El Temps a propòsit d'un dels arguments de la rèplica del portaveu del PP, Jorge Bellver.

Les preocupacions de la ciutadania valenciana s’adrecen a qüestions referides a l’atur i la precarietat laboral, la pèrdua de serveis públics i la corrupció. Problemes en els que el PP té una evident responsabilitat. Tanmateix, el Consell no atén aquestes qüestions de forma prioritària. No es preocupa de les polítiques actives d’ocupació, d’evitar els desnonaments, d’exigir el canvi del model de finançament o de garantir la protecció social... però sí de legislar sobre les senyes d’identitat.

Des del punt de vista cultural, s’entén que un govern responsable actue per defendre la llengua pròpia. Una llengua que cada vegada és més coneguda però menys utilitzada; que pateix un greu deteriorament del seu prestigi social. Cosa que no resulta estranya si aquells que haurien de ser-ne exemple (com hem vist recentment amb Rita Barberà) el que fan és ridiculitzar-la quan l’empren i ridiculitzar-la més encara quan s’excusen per haver-la emprat malament.

En comptes d’això, el Consell porta a les Corts una llei qüestionada pel mateix Consell Jurídic Consultiu, que assenyala que els seus objectius “ja es troben a l’abast dels Poders Públics sense necessitat que s’introduïsca una nova norma amb rang legal a l’ordenament”. Literalment (ah, no, perdó: el CJC no fa cap informe en valencià, sembla que aquesta llengua no té la categoria suficient).

Una llei per a la que no han comptat amb institucions estatutàries com el Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ni per a la redacció del text legal ni per a la composició de l’inefable Observatori de les Senyes d’Identitat del Poble Valencià, que es constitueix en una mena de tribunal per a salvaguardar la ‘puresa’ identitària. Volen codificar una determinada manera d’entendre la valencianitat i deixar la seua interpretació en mans d’uns ‘guardians de les essències’ molt particulars. Això representa una deriva totalitària que ens recorda el nacional-catolicisme. A les Corts, en un debat recent, hem escoltat un portaveu del PP renegar de la ciència. Estan restaurant la Inquisició?

Amb aquesta operació, tracten de legitimar-se davant una part del seu electorat que fuig en desbandada de les seues polítiques catastròfiques, de la seua mala gestió i de la corrupció que s’ha enquistat en el seu partit. Ja no tenen enemics externs amb els que practicar el victimisme. Ara també manen a Madrid i han passat del victimisme a l’agenollament davant el govern central. L’únic enemic extern al que poden recórrer és, una vegada més, el catalanisme. S’equivoquen perquè no els funcionarà. Cal estar molt cec per no adonar-se que la societat valenciana ha superat fa molt temps eixos complexes.

Estem davant una gravíssima irresponsabilitat perquè l’enemic que volen identificar no està fora, és d’ací. Volen estigmatitzar legalment qualsevol altra forma d’entendre la identitat valenciana que no siga la seua. Estan revifant l’enfrontament entre els valencians a compte de la llengua, la paella o els bous. De forma inconscient (o no tant) ja s’han situat a l’oposició i estan marcant el terreny.

Amb una Batalla de València ja en vàrem tindre prou. No els sembla?