diumenge, 23 d’octubre de 2016

Quin fàstic!

S'ha consumat per fi el colp d'estat dins el PSOE que garantirà un govern del PP de Rajoy durant uns quants anys més (encara que resulte improbable que esgote la legislatura). Ha estat peripatètic veure els dirigents socialistes que van defenestrar Sánchez argumentar com i perquè anaven a garantir el govern corrupte de Rajoy. I ho ha estat més encara en el context del judici de la Gürtel, mentre El Bigotes expressava amb una tranquil·litat i una pocavergonya que feien feredat com entrava i eixia de Génova i com donava regals a canvi de comissions. L'estabilitat del país, segons Susana Díaz i la resta de participants d'aquesta versió xusquera i castissa de les idus de març, és deixar el govern en mans d'una organització presumptament criminal que s'ha nodrit de donacions d'empresaris (generalment complaents) a canvi de contractes públics.

I no, no entre en consideracions sobre la seua política. Malauradament, per molt que als dirigents del PSOE (els que manen hui i els que manaven fins despús-ahir) se'ls omple la boca parlant de l'esquerra i la socialdemocràcia, el cert és que el cor de les polítiques que apliquen (economia, política fiscal, relacions laborals, infraestructures, gestió de serveis públics, defensa, política exterior,...) és, en el millor dels casos, una versió light del neoliberalisme rampant que governa el món. Un neoliberalisme que per aquestes contrades representa millor que ningú el partit d'Aznar, Rajoy, Montoro, Cospedal i companyia.

Clar que millor no tindre que passar el tràngol d'unes terceres eleccions. Algú ho dubta? El problema és, primer, l'alternativa i, segon, com i perquè ens hem vist abocats a aquest dilema de triar entre ensurt i defunció. Perquè l'alternativa és el govern de la corrupció neoliberal en la seua versió més impresentable. I com que d'això ja no podem fugir, potser caldrà pensar una miqueta en com hem arribat fins ací.

No vull anar molt més lluny, quedem-nos en el panorama que es va generar el desembre després de les eleccions. Aleshores, Sánchez,que es va escapar pels pèls de patir el tan temut sorpasso per part de Podemos i els seus aliats, es va dedicar, com diem per ací, a fer l'òliba (traducció literal al castellá: hacer la lechuza). En compte de seure amb la gent d'Iglesias i Errejón, d'En Comú Podem, d'En Marea, d'És el Moment i d'IU i veure les possibilitats d'arribar a un acord programàtic de govern per desallotjar el PP, va preferir fer-ho amb Albert Rivera (ho sent, però no puc amb ell, i no és sols pel seu espanyolisme tirant a joseantoniano). És cert que Podemos li ho va posar fàcil al principi (el dia que, a més de rebaixar el to populista, abandonen el tacticisme, les possibilitats de forjar una confluència popular amb un programa alternatiu i amb autèntiques perspectives d'assolir una sòlida majoria estaran al girar la cantonada). Però no és menys cert que un dirigent d'una mínima alçada política hauria superat les boutades inicials i hauria facilitat l'entesa. Que ningú no s'equivoque: en gener els números (al parlament) donaven. I sense necessitat de negociar amb els independentistes, tan sols posant-los davant la tesitura d'haver de permetre amb la seua negativa un govern del PP. Què paradoxal! No s'avenen a parlar de res amb els que volen trencar Espanya però facilitaran el govern als qui, a més de practicar obertament el lladrocini contra els espanyols, s'han de dedicat a expulsar els catalans practicant un nacionalisme excloent i barroer.

Què on vull anar a parar? Doncs a que, des del meu punt de vista, és tan responsable Pedro Sánchez com Susana Díaz (per personalitzar les dues postures) del que ha passat. El segon round electoral va reforçar el PP i va empitjorar la posició relativa del PSOE. Sánchez ha actuat més pensant en clau interna que en clau de l'interès col·lectiu. Va fer la maniobra amb C's per acontentar als qui dins del PSOE defensen més els interessos de Sacyr Vallehermoso, el BBVA o Prisa que els dels seus propis votants. Tractava de consolidar el seu lideratge i el dels sectors que el recolzaven. Des de juny cap ací tot ha estat fum de canyot.

No sóc cap oracle, però serà ben difícil que el PSOE es recupere d'aquesta. És, sense dubte, una organització resilient, però el mal que s'ha fet entre els seus adeptes és molt gros i la pèrdua d'influència política i social ve de lluny. La seua crisi és la crisi de la cara amable del règim del 78 (supose que ja no hi haurà ningú que en dubte). El repte és organitzar una resposta ferma i unitària al carrer davant el que se'ns ve damunt (han tingut deu mesos per esmolar les tissores) i que eixa resposta es materialitze en una alternativa política capaç de sumar esforços i de guanyar les institucions per transformar radicalment la societat. No ens queda altra...

dilluns, 14 de desembre de 2015

Teniu dubtes sobre què o a qui votar. Això és el que jo pense: Votar a l’esquerra, votar Unitat Popular (EU)

M'he trobat amb gent que m'ha preguntat sobre què fer el diumenge. No m'estranya. La decisió potser no ha estat mai tan difícil. Com que no sóc de respostes curtes, ací va el meu argumentari. El podeu llegir també a Página 66 i a AraMultimèdia. Espere que us siga de profit.

Votar a l’esquerra, votar Unitat Popular (EU)

Segur que, a hores d’ara, encara hi ha molta indecisió de cara a les eleccions del dia 20 sobre quina serà la millor opció i la més útil. Per a la gent que està farta de l’actual estat de coses, de tanta crisi i corrupció, per a totes aquelles que entenen que el règim del 78 està caduc, que el bipartidisme ha de passar a millor vida i que no hi ha prou amb canvis cosmètics, les opcions s’inclinen clarament cap a l’esquerra del tauler. Vaig a argumentar perquè la Unitat Popular (EU) em sembla l’opció més coherent i la més útil.

Malgrat tot el que se’ns vullga dir (i amb raó) sobre l’exasperant lentitud i algunes flagrants contradiccions amb què EU s’ha posat mans a l’obra mobilitzant a la gent contrària al règim del 78, a hores d’ara cap opció política simbolitza tan nítidament com IU-UP eixe trencament. I això no sols pel programa (que també) sinó per la claredat amb la que ho expressem. No hi ha diferències entre les dicotomies dalt/baix i dreta/esquerra. La primera expressió tradueix al llenguatge una posició ‘social’ i la segona una posició ‘ideològica’. La dreta defensa ‘als de dalt’ i l’esquerra ‘als de baix’. Fins i tot l’esquerra que no ho és pel que fa al seu programa econòmic i a l’acceptació explícita de l’economia capitalista com a ‘mal menor’, també es diferencia de la dreta ‘pura i dura’ per una major sensibilitat cap als interessos de la gent treballadora.

El camí cap a la ruptura (que no és sinó el camí cap a la solució dels problemes de la gent a curt i mitjà termini, sobretot, però també a la llarga) passa per les experiències d’unitat popular com es va demostrar a les eleccions municipals. Amb algunes molt honroses excepcions, sols aquelles candidatures que expressaven de forma clara i sense matisos la unitat de totes aquelles persones i organitzacions que han estat combatent les polítiques de l’austericidi van obtenir amples resultats amb capacitat per formar governs amb majories suficients. I en aquells processos van ser tan importants els continguts programàtics com les ‘formes’ amb les que es van conformar candidatures i estructures orgàniques. Probablement, molt més aquestes darreres. La gent de l’esquerra i aquella que, sense ser-ho, també volia expressar rotundament la seua disconformitat amb l’estat de coses, va trobar una clara materialització política de la necessitat i la voluntat d’un canvi radical i radicalment democràtic.

Aquest esperit sols es manté (malauradament) a les candidatures d’Unitat Popular. Són les úniques que s’han triat a través d’unes primàries obertes a la ciutadania sense cap tipus de restricció a la lliure opinió de la gent. Amb mètodes d’elecció, a més, que garantien la pluralitat i dificultaven el control per part de qualsevol aparell de partit. L’esperit de radicalitat democràtica d’altres organitzacions, en canvi, s’ha anat desvirtuant. Ha estat un viatge molt curt per acabar reproduint els esquemes orgànics que es volien combatre inicialment.

Hi ha elements polítics irrenunciables, pel que denoten i pel que connoten. Un d’ells és la voluntat de trencar amb l’adhesió a l’OTAN. Evidentment perquè dins de l’OTAN no es podrà desenvolupar mai una política pròpia de defensa i perquè és un mecanisme de subordinació a l’hegemonia militar, política i econòmica dels EE UU. Però també perquè suposa una clara manifestació de pacifisme i de voluntat de justícia universal. De veres seguirem intervenint a conflictes com els de Líbia, Afganistan o Síria? Una cosa és voler posar damunt la taula propostes programàtiques factibles que no defrauden les expectatives de la gent que confia en una determinada força política (no hi ha res més dolent per a un sistema democràtic que la gent acabe convençuda que els polítics l’enganyen sistemàticament) i una altra ben diferent és rebaixar els elements centrals d’una proposta política que serveixen per a ‘definir-la’ cap a dins i cap a fora.

Per suposat que cal explicar a la gent quines són les dificultats amb les que caldrà bregar per fer efectiu el programa, però això no pot mai suposar renunciar a les qüestions centrals del mateix amb l’objectiu de d’oferir una millor adequació al suposat perfil del ‘votant tipus’. De fet, una de les grans virtuts que tenen les campanyes electorals és l’atracció que suposen cap al debat polític i, amb això, la creació d’un moment privilegiat per a fer ‘pedagogia’ amb la que canviar la forma de veure les coses d’una gran quantitat de persones. Perquè, de què es tracta, en definitiva? De guanyar unes eleccions? O això no és sols un mitjà amb el que canviar la realitat? Podem canviar la realitat sense el convenciment de la majoria? Es pot aconseguir eixe convenciment amb estratègies de rebaixa programàtica?

UP-EU no sols ha posat damunt la taula l’única proposta programàtica de ruptura amb el règim, manifestant la clara voluntat d’encetar un procés constituent. No sols proposa de forma contundent mesures radicals com la nacionalització del sector elèctric (font, per cert, de la major estafa de la que es objecte la ciutadania, en general, i, amb ella, d’una immensa transferència de diners cap a les mans de l’oligarquia que és qui realment mana). A més hi ha un programa de rescat ciutadà molt factible i amb un gran impacte immediat. La proposta de treball garantit (i tot allò que l’acompanya i la complementa) és possible fiscalment sense ni tan sols trencar amb les exigències de contenció del dèficit imposades per la Troika i té la grandíssima virtut d’abordar directament el principal problema: la manca de treball.

En comptes de subsidis o, millor, deixant els subsidis com a recurs complementari, crear treball per a que la gent s’hi reintegre a la societat i per a que s’active l’economia a través del consum. I, a més, no a través d’activitats balafiadores de recursos naturals sinó tot el contrari, estimulant els serveis personals i la preservació del medi ambient. És un canvi radical de paradigma que es pot començar despús-demà mateix.

Finalment, hi ha qui pot pensar que, val, tot això està molt bé, però les enquestes no li donen possibilitats a UP-EU i, per tant, és millor votar a forces amb més opcions d’obtenir representació. Davant això cal deixar molt clares dues coses. La primera, tot i ser la més evident, resulta quasi sempre la que menys ho sembla: els vots no s’emeten fins el dia 20. El resultat no el dicten ni els sociòlegs que elaboren les enquestes d’opinió. Els resultats els conformen les persones que dipositen el seu vot a les urnes i expressen així les seues preferències. Anar a votar ‘tapant-se el nas’, exercint un vot ‘útil’ pot acabar esdevenint un exercici molt inútil en la pràctica. I, no sols això, a més acaba convertint els votants en còmplices actius de la perversió del sistema electoral.

La segona ho és molt menys d’evident. Resulta que encara que el vot no acabe obtenint representació directa a la circumscripció en la que s’emet, compta (i molt) per a la conformació de grups parlamentaris. Al Congrés dels Diputats, les candidatures que es presenten a la majoria de les circumscripcions (les que no són sols d’àmbit autonòmic) necessiten 5 diputats i un 5 % dels vots (les dues coses alhora) per a poder conformar grup. Seràs tu qui condemne a UP-EU a no tindre veu a la propera legislatura?

diumenge, 29 de novembre de 2015

Perdent la perspectiva? Una reflexió sobre conjuntura política, eleccions i intencions des del País Valencià

Ja fa algun temps (massa, potser) que no escric res a aquesta pàgina. Hi ha una raó important. La meua reincorporació a la Universitat està exigint temps en la posada al dia d'algun temari (no massa), la preparació d'algun altre de nou (molt), la revisió de papers per a la sol·licitud de trams d'investigació (vaig fent-ho a estones) i el seguiment de les classes (mentre escric açò tinc pendent acabar de corregir un control de lectura d'un dels grups). Tot i això, enfront del que em deien alguns companys sobre el que ha canviat la Universitat en 8 anys, he de dir que no és per a tant. Això sí, continuem amb la infantilització dels estudiants. Si abans ja estaven obsessionats per les qualificacions, ara, amb assignatures en les que ixen a examen setmanal (no exagere) la cosa és de bojos. Els canvis que s'han colat a l'ensenyament superior amb l'excusa del procés de Bolonya no s'esgoten amb la mercantilització dels estudis, la perversió dels màsters (com el 3+2 que volen introduir ara) o els retalls. Amb l'excusa de la necessària introducció de la preocupació per la pedagogia (una cosa inexistent fa trenta anys), acabem tractant els estudiants com a xiquets de bava...

Però açò no va de la Universitat. El que segueix és l'avanç d'una reflexió que ja fa temps que tenia pensat escriure i a la que potser no acabe donant-li forma definitiva fins el mes de gener, quan s'aturen les classes per al període d'examens i abans de ficar-me de ple en la redacció d'uns quants articles que tinc pendents des de fa quasi huit anys (el currículum, l'obsessió dels professionals de la Universitat, i sense el que, per als més afortunats de nosaltres, no hi ha possibilitats de combatre la congelació salarial a la que han sotmès els funcionaris des de fa un parell de dècades). Si la faig és per algunes coses que he llegit hui i que m'han mogut a la reflexió.

PERDENT LA PERSPECTIVA?

Els qui em coneixeu ja sabeu de la meua ferma convicció en favor d'allò que podem anomenar genèricament, per entendre'ns, 'confluència'; ço és, la col·laboració electoral i orgànica de persones i organitzacions d'esquerra que, des de posicions ideològiques diferents (no divergents), es posen d'acord en programes realitzables i estratègies per a realitzar-los. Una col·laboració que, en tots els casos, ha de tindre com a objectiu millorar la vida de la gent, a curt termini, i garantir-la, a llarg termini. Precisem en allò de la millora. No de tota la gent, lògicament, a alguns no els cal millorar, cal que renuncien a canviar de cotxe (de luxe) cada dos anys i a acumular diners i patrimoni sense límit. Es tracta d'aquells que realment ho necessiten i que són, fonamentalment, les persones treballadores, les que viuen (o han viscut i ara no poden) del seu esforç treballant, la immensa majoria per a algú altre a canvi d'un salari.

La crisi ha alterat el contingut ideològic de la campana de Gauss en la que els politicòlegs (la majoria d'ells, almenys) assenyalen que se situa la gent. El 'centre' s'ha desplaçat clarament cap a l'esquerra i moltes coses que fa a penes deu anys es veien com a radicals i/o utòpiques (nacionalitzar grans empreses energètiques, per posar sols un exemple) ara es veuen com a objectius desitjables per a cada vegada més persones. És (o era, almenys, fins fa poc) el moment de forçar un gran trencament que empente l'acció política en la direcció d'un gran canvi social. Un canvi que ha de ser, per força, si és que volem que siga realment útil i durador, radicalment democràtic: avançar en l'empoderament popular.

En molt poques paraules, aquests haurien de ser els objectius bàsics de la transformació: canviar la política (en favor de la gent més desafavorida, la classe treballadora, els aturats i aturades, les persones dependents, les dones, les persones ancianes..., tot preservant el medi en el sentit de preservar l'espècie humana) canviant les formes de fer-la: més democràcia política, econòmica i 'territorial' (crec que em faig entendre).

En aquest camí em fa la impressió que alguns ja s'han perdut. Des de la necessària reacció contra la burocratització i l'esclerosi organitzativa, d'una banda, i una errada estratègia comunicativa (parlar per als convençuts), d'una altra, s'ha anat derivant cap al més burd electoralisme. S'ha comés el clàssic error d'acabar confonent els instruments amb els objectius. S'ha desvirtuat la mobilització popular, anul·lant-la i sotmetent-la al designi il·luminat de l'avantguarda minoritària. El sistema, expulsat inicialment, torna silenciosament per la porta del darrere. Els media els han enlluernat i les condicions de l'assalt als cels (un assalt d'un èxit cada vegada més dubtós) és la renúncia al canvi en la terra.

Les experiències d'unitat popular (per als propòsits d'aquest text llegiu-ho en minúscules en tots els sentits) ens han mostrat una via. És una senda que no està exempta de perills i contradiccions, però, pel moment almenys, no està pavimentada amb renúncies. El pitjor: la por i la precipitació. La por amb la que molts agents organitzats hi han participat, i la precipitació amb que la por ha acabat forçant eixa participació.

Al País Valencià, les forces del canvi, l'han espentat des de la critica radical contra la corrupció del règim del PP. Ni abans de les eleccions autonòmiques, ni a les eleccions municipals (fora de casos puntuals, i encara aquests amb serioses mancances), ni ara de cara a les eleccions generals, hem (i aquesta primera persona del plural és molt ampla i molt inclusiva) sabut o hem volgut plantejar dues coses imprescindibles. A saber, (1) un projecte alternatiu de país (un esbós, almenys, del projecte) construït realment des de baix; i, (2) un instrument de participació que féra possible eixa construcció.

Com algunes persones plantegen, efectivament, les coses haurien de començar a canviar a partir de gener. Però no ho és gens, de fàcil. I no ho és, primer, perquè ja arribem amb dos anys de retard (i insistisc, sent aplicable aquesta cronologia al conjunt de l'estat, estic referint-me al País Valencià i a pràcticament tots els actors individuals i a totes les forces polítiques sense excepció). I, segon, perquè aquest curt però intens procés que estem vivint està deixant massa ofenses (reals o impostades) i massa ferides (fingides o infligides) a tot arreu.

Faríem mal, doncs, de tornar a caure en les precipitacions. No hi ha eleccions a l'horitzó immediat després del 20-D, Calma, doncs. Ni caldrà adormir-se (si hi ha guanyadors, reals o imaginats) ni abocar-s'hi com si no hi hagués demà (si hi ha realment perdedors). Tampoc no caldrà prendre's el procés com una revenja contra les agressions o les ofenses que cadascú entenga que ha rebut (parle dels grans col·lectius, però també dels més petits dins d'aquells i de les persones que hi participen individualment).

I, sobretot, caldrà posar per davant de tot què i com. Caldrà determinar una estratègia generosa i inclusiva. Caldrà començar a dibuixar les claus d'una nova ciutadania d'un nou País Valencià. A dissenyar un projecte de la classe treballadora i de les classes populars en general, que identifique adequadament els problemes i que cerque les solucions col·lectivament. En aquest camí serà absolutament imprescindible (excuseu el pleonasme) construir un nou instrument polític. No sobre les cendres dels que hi han ara, sinó, probablement, emprant-los (els que hi vullguen concórrer, almenys) com a fonaments. No crec que calga demolir, em sembla que pot ser suficient amb un sanejament profund de les seues estructures. L'única condició serà que la gent que hi participe ho faça amb plena capacitat de decisió (de forma radicalment democràtica i participativa, doncs), i que els dirigents (els que hi són ara, els que conduesquen el procés i els que acaben eixint d'ell) actuen amb un gran sentit de la responsabilitat i amb una generositat extrema.

Per favor, no pergam la perspectiva...

dijous, 2 de juliol de 2015

Sobre les eleccions, la Unitat Popular i la confluència al País Valencià. Algunes reflexions

Les eleccions municipals i autonòmiques han configurat un nou mapa polític a tot l'estat espanyol. Un mapa caracteritzat per l'auge de les noves formacions polítiques i, particularment, l'èxit rotund de les candidatures d'unitat popular configurades des de l'esquerra. La lectura dels resultats sembla evident: difícilment cap dels actors polítics organitzats a l'esquerra del PSOE sembla poder acumular suficient força per aspirar a guanyar les eleccions. És cert que el bipartidisme, tal com l'havíem entès fins fa no res, ha passat a millor vida. El problema és si el règim que s'hi sostenia en ell serà capaç de perviure en la nova situació. La irrupció de C's en l'escena sembla ser la clau de l'operació: la frontissa perfecta per apuntalar el sistema, ara recolzant el PP, ara recolzant al PSOE, segons convinga. Un maquillatge equivalent a l'abdicació de Juan Carlos a les institucions representatives.

Si mirem del costat dels pretesos agents del canvi de règim els resultats individuals obtinguts han oscil·lat (tret d'alguna excepció) entre el fracàs i la no culminació de les expectatives prèvies. En el primer cas podem situar IU. Des de l'epicentre del desastre que ha estat Madrid, es pot assenyalar que han hagut uns dolentíssims resultats autonòmics i uns desiguals resultats municipals. En termes generals es pot dir que (també amb algunes excepcions que no fan sinó confirmar la regla) la confrontació per l'espai electoral amb Podemos ha estat molt dolenta per a IU. On no s'ha confrontat, en canvi, els resultats han estat entre bons i molt bons, i on, a més, s'ha col·laborat en espais unitaris més amples els resultats han estat excel·lents. I el mateix es pot dir de Podemos. També amb alguna excepció, no ha cobert ni de lluny les seues expectatives. En el millor dels casos ha substituït el paper d'IU, fins i tot en el sentit de facilitar governs del PSOE. Amb un 14 %, és dificil somniar amb l'assalt als cels; si més no, a curt termini. Fins i tot la principal excepció a aquesta regla, Compromís, s'ha quedat a molta distància del que caldria per poder, en solitari, capgirar la situació radicalment.

La dura realitat s'ha imposat a IU: el resultat ha debilitat la resistència dels qui dubtaven sobre la confluència i s'ha consolidat definitivament la tendència pro Unitat Popular. No cal oblidar, però, dues coses importants. Primer, IU havia aprovat formalment l'impuls de les candidatures unitàries i populars. Segon, malgrat moltíssimes resistències (particularment a la podrida realitat d'IU-CM, però no exclusivament), IU ha estat l'agent polític que ha impulsat aquestes candidatures de forma més decidida i amb major abast territorial. No sembla que es puga dir el mateix de Podemos que ha actuat front a aquests experiments de forma circumspecta, fent primar la seua consigna de no presentar-se a les municipals.

El que resulta evident és la necessitat política, més enllà de qualsevol dubte, de fer front a la cruïlla històrica que estem vivint amb decisió i de forma cohesionada. No m'estendré en l'anàlisi de la conjuntura i la necessitat de conformar un bloc front al règim. Em remet a un recent article d'Alberto Garzón a Zona Crítica. Ens hi juguem el futur a una carta; no sabem si hi haurà possibilitats de jugar més mans.

Cal, per tant, posar-se en marxa, de forma urgent. Des d'IU cal anar definint quins han de ser els perfils de la proposta, fins on estem disposats a arribar. Cal anar definint com s'ha de posar en marxa el procés i a quins agents ens hem d'adreçar. El problema és que fins ara ens movem en el terreny de les vaguetats i, a més, encara que insistim en què el camí s'ha d'encetar des de les bases, fins ara no s'ha proposat com fem això. Cal abocar-se a treballar des de propostes com la d'Ahora en Común i fer-ho sense condicionants previs, apostant per primàries obertes en les que sols s'ha de demanar garanties de pluralitat en el mètode d'elecció. Tan sols es planteja un greu problema: el contingut programàtic. O, per ser més precís, el procediment per a determinar el programa. Com s'elabora un programa amb tan poc temps i tractant que siga el la proposta qui precedisca la tria de representants i no a la inversa?

Al País Valencià cal, a més, donar-li un perfil propi. Una candidatura unitària que guanyara clarament les eleccions generals al nostre país no sols tindria efectes positius de cara a resoldre els greus problemes de finançament que patim, també influiria decisivament al treball del govern valencià. Cada segon que transcorre és un temps preciós perdut,,, qui s'anima a donar el primer pas?

Alcoi, fàbrica de cultura

Aquest article és una contribució al debat que, primer a Esquerra Unida i després en el marc de Guanyar Alcoi, va servir per conformar una part del programa de govern que es va proposar a la ciutadania aquestes darreres eleccions locals.

La tradició industrial d’Alcoi és, sense cap gènere de dubtes, una de les seues singularitats més notables. La ciutat es va industrialitzar molt d’hora i, a diferència d’altres llocs, la manufactura es va consolidar i va conformar amplament el seu paisatge urbà, la seua parla, les formes de sociabilitat i les expressions culturals.